SOCIAL: L’Hospital Sant Joan de Déu engega una campanya de micromecenatge per millorar la seva unitat de cures pal·liatives

L’Hospital Sant Joan de Déu ha posat en marxa una campanya per captar fons a través del micromecenatge per millorar la seva Unitat de Cures Pal.liatives, la primera que es va constituir a Espanya per infants el 1991. La primera acció de la campanya és la venda del llibre “Seguirem vivint” (Ara llibres, 2015), de l’Elisabet Pedrosa, que és el testimoni lluminós, emotiu i transformador de la mort, ara fa un any, de la seva filla Gina. 


 La Unitat de cures pal·liatives és un recurs de l’hospital per tenir cura d’aquells infants, i de les seves famílies, que pateixen malalties en que l’expectativa de vida no arriba a l’edat adulta. La Unitat ofereix una atenció integral adaptada en tot moment a la seva situació i en el decurs de tot el seu procés evolutiu. 

 Aquesta atenció integral compren la dimensió física, emocional, social i espiritual amb disponibilitat les 24 hores i 365 dies a l’any. El seu objectiu és que el nen tingui la millor qualitat de vida possible i que la família tingui el recolzament que necessita en tot moment. Per això, els professionals estan al seu costat tant a l’hospital com a casa. 

 El creixement de l’hospital i l’atenció a malalties molt més complexes en els darrers anys ha augmentat les necessitats d’aquest tipus d'assistència. En el moment actual es requereix un plantejament global del funcionament de la unitat i dels seus recursos per a poder seguir atenent més famílies amb la mateixa qualitat. 

 És per això, que l’Hospital Sant Joan de Déu ha engegat aquesta campanya amb l’objectiu de millorar l’atenció global dels pacients en el procés del final de la seva vida. Els fons recaptats serviran no només per ampliar l’equip de professionals de la unitat, sinó també per millorar l’atenció al dol, per fer més formació, per oferir a les famílies una web de suport i per ajudar a crear una xarxa de Cures Pal·liatives a Catalunya. 

 Trobareu més informació de la campanya a la web de micromecenantge de Sant Joan de Déu Implica-t 

ARTICLE: Vaig començar a anar a escola als sis anys

Vaig començar a anar a escola als sis anys

Portar els infants a alguna escola abans dels dos anys respon a una necessitat dels adults no pas de les criatures; una necessitat impulsada pel sistema econòmic que ens domina.

Joan M. Girona
  
 
Joan M. Girona és mestre i psicopedagog
A les escoles de primària i infantil s’hi matriculen criatures de tres anys; unes han estat escolaritzades diferents temps a les llars d’infants i d’altres no. Les diferències entre unes i altres no són significatives. Jo vaig començar a anar a escola als sis anys i força persones de la meva generació tenen una semblant història escolar.
Portar els infants a alguna escola abans dels dos anys respon a una necessitat dels adults no pas de les criatures; una necessitat impulsada pel sistema econòmic que ens domina.
El que podríem anomenar precedent històric de les llars d’infants van ser les sales de lactànciaque es van establir a les fàbriques quan es va aconseguir que les dones anessin a treballar fora de casa. A casa i als camps hi havien treballat tota la vida i al mateix temps havien cuidat els seus fills i filles. Va ser una necessitat del sistema de producció per permetre que les mares fessin les seves hores i continuessin cuidant dels futurs treballadors o treballadores. Per motius semblants s’havia creat l’escola pública: perquè els treballadors fossin més productius. Escoles i guarderies van néixer per a les classes dominades, la classe dominant no les utilitzava.
Al nostre país les guarderies (anomenades així) es van generalitzar els anys de creixement econòmic sota el franquisme; a moltes empreses grans se n’hi van posar. Complien el paper de guardar les criatures mentre les seves mares treballaven, no tenien cap preocupació educativa. Actualment hi ha forces llars d’infants amb orientació educativa i segons la situació econòmica del moment i de les famílies augmenta o disminueix la quantitat de criatures petites apuntades.
És convenient per als infants l’escolarització abans dels tres anys?
L’espècie humana és mamífer; els seus nadons mamen. Els bebès neixen molt indefensos i necessiten un temps llarg per assolir una mínima autonomia, cosa que no passa a la resta de mamífers: les cries són autònomes molt aviat. Els adults humans han de tenir cura de les seves cries força temps. Tenim sentiments i experimentem emocions, potser un dels aspectes que ens diferencien dels animals (malgrat no és segur que alguns no en tinguin). Els nadons per créixer necessiten establir vincles amb els adults que els cuiden a casa. Han d’establir amb ells unes relacions individualitzades i estables. Una relació que a partir de l’estimació propera, constant i segura els donarà seguretat i els estructurarà. La criatura gràcies a aquest vincle pot créixer, pot forjar la seva identitat individual. El primers mesos de vida defensarà les seves joguines, no les compartirà, recelarà dels estanys no s’anirà amb qui sigui… més endavant, si aquest procés previ s’ha fet mínimament bé podrà compartir, podrà relacionar-se en pla d’igualtat amb altres infants, amb altres adults diferents als del seu nucli familiar. La manca d’una relació estable primerenca pot provocar desconfiança, inseguretat, facilitat de manipulació…
Fins els dos anys el cervell humà es desenvolupa molt i ho farà segons la qualitat dels estímuls que rep a partir de la relació amb els adults propers: petons, abraçades, jocs, contes, cançons, menjars… així arriba a conèixer el món que l‘envolta i a ell mateix; hi estableix relacions emocionals.
Tenir un fill és una de les decisions importants que pren una parella; és una de les poques coses que es poden fer amb llibertat. Les il·lusions que hi posen en tenir-lo continuen al cuidar-lo. Estar amb el nadó és una de les vivències més meravelloses que podem tenir els humans. Veure i viure com creix, com comença a caminar, a dir paraules, a somriure, a conèixer… són experiències molt agradables; diria que a cap pare o mare els agrada perdre-se-les. És quelcom íntim compartit per progenitors i criatures. Les necessitats econòmiques que imposa el sistema dominant impedeixen moltes vegades poder gaudir-ne. Cal passar massa hores fora de casa treballant o desplaçant-se. És un greuge molt gran que se’ns fa: no se’ns deixa escollir lliurament com volem cuidar i educar els nostres infants. Davant la imposició podríem establir prioritats. Pagar l’hipoteca, canviar el cotxe o cuidar de la criatura. Es pot viure de lloguer i no canviar de cotxe i a canvi gaudir dels fills. Hi ha qui pot demanar una excedència o reducció de jornada. Els primers anys dels nostres fills o filles és quelcom que no es podrà recuperar.
La relació individualitzada i estable, no canviant, la poden garantir la majoria de les llars d’infants? Sembla que no o, al menys, no amb la mateixa qualitat amorosa. Les necessitats que hem exposat dels nadons ho són més quant més petits són, per això afirmo la conveniència d’esperar, com a mínim, fins els dos anys el moment de portar-los a una escola. Caldria portar-lo quan en comença a tenir ganes, quan vol sortir de casa seva, quan se li queda petita. Si les administracions públiques calculessin els costos és més barat pagar l’excedència durant dos anys a un dels progenitors que establir una xarxa d’escoles infantils.
Les criatures de més de dos anys arribarien a l’escola molt estimulades, amb més ganes de descobrir coses, amb més ganes d’aprendre… tothom hi sortiria guanyant. Cuidar-los molt a casa no és sobreprotecció: és donar-los la preparació adequada per afrontar les dificultats que aniran trobant a mesura que es facin grans.
Les criatures agafen malalties quan comencen a anar a la llar d’infants, malalties que no agafen a casa, ho acceptem com quelcom habitual. Potser la cura amorosa dels familiars també actua de prevenció… No cal que agafin les malalties, se les poden estalviar.
És un xic difícil que les llars d’infants on hi ha mestres preparades que fan molt bé la seva feina (amb poca presència masculina però) puguin donar l’atenció, la cura, la relació individualitzada, la presència continuada no canviant… que dóna l’entorn familiar, la intensitat i qualitat d’uns pares atents que estimen. No és el mateix està pendents d’una criatura que de les que hi ha a una llar. Les mestres han de repartir el seu temps i les seves atencions.
Tot això no s’oposa a que si una família no pot o no vol cuidar tot el temps els seus fills els porti a l’escola quan ho cregui oportú o ho necessiti; per tant cal que tingui a prop una llar d’infants, cal que les administracions mentre no es decideixen a subvencionar les excedències dels pares, ho contemplin.
Els que donen importància als resultats de les famoses proves PISA poden comprovar que països amb molt bons resultats com Finlàndia no escolaritzen les criatures abans dels tres anys. Alemanya i els països nòrdics, per exemple, animen a cuidar els infants a casa, facilitant a pare o mare gaudir de gran part del sou durant un parell d’anys. Evidentment les circumstàncies són diferents a les nostres però sembla que podent escollir prefereixen que els infants estiguin amb els pares a casa.
Per acabar recordem que totes les persones humanes són capaces de cuidar i estimar els seus infants. A vegades els professionals de l’ensenyament, membres d’unes determinades classes socials, podem menystenir a persones en situacions socioeconòmiques o culturals diferents. Famílies amb pocs ingressos, amb dificultats greus, famílies de cultures minoritàries estimen i cuiden perfectament els seus infants. Eduquen malgrat puguin ser analfabetes.
També pot haver famílies que, per les dificultats que arrosseguen, no aportin als infants el que necessiten i per tant aquests en patiran les conseqüències. Problemes de relació de parella, de convivència, econòmiques, de consum de substàncies. Però també hi ha guarderies (canvio el nom expressament) que no són acollidores, com escoles i instituts que no fan bé la seva feina però els casos puntuals no invaliden el plantejament.

Font: http://diarieducacio.cat/vaig-comencar-anar-escola-als-sis-anys/ 

RECURSOS: Educarec

A aquesta web: www.educarec.com  treballa les intel·ligències múltiples 
Per exemple: La musical... llenguatge no-verbal. Un curt que tracta de forma més que brillant un tema molt delicat com és el bullying. I tot això mitjançant la música i sense ni una sola paraula. Deixem-nos seduir pel ritme!

Entrevista a la musicoterapeuta Rochsane Taghikhani  per parlar del projecte de musicoteràpia al CSG Hospital Sant Camil. 

FORMACIÓ: 2a. ÀGORA DE MUSICOTERAPEUTES DE BARCELONA


El proper dissabte 17 de gener, de 10 a 13h. tindrà lloc la 2a. Àgora de Musicoterapeutes de Barcelona. Les Àgores de Musicoterapeutes són reunions de professionals de la musicoteràpia per a fomentar el lligam, l’intercanvi d’experiències i la promoció de

bones pràctiques. 
Tindrà lloc al carrer Erasme de Janer, 8 de Barcelona (metro Sant Antoni). 

Organitza: Associació Catalana de Musicoteràpia. 
Més informació: acatmtp@gmail.com www.musicoterapia.cat  

FORMACIÓ: Curs Mètode Totsona Estimulació Musical 0-6 anys